Primer de tot, gràcies per tots els missatges online i les trucades telefóniques d'ànim que he rebut; us agraeixo infinitament el suport que m'esteu donant tothom.
Aquest títol son algunes de les frases que m’he hagut de sentir mil i una vegades ultimament, pero que vols... som aixi. No es que ens la juguem sempre ni que siguem uns inconscients, simplement, som competitius per naturalesa; es igual que sigui una cursa de costellada que un mundial, mai donem el braç a torçar.
El dissabte ens vàrem trobar una bona colla d’esquiadors a Núria, l’Agustí Roc, en Vendri, en Pau Costa, en Sadurní, en Freixenet... en fi una nombrosa llista de caballs pura sang. Es va canviar el recorregut i varem passar d’una cronoescalada a una cursa amb tres pujades i baixades per les pistes, tot aixo de Nit. Una mescla exposiva...
Ara des d’aquí al sofà escarxofat jo també ho veig clar... però en carrera, on tot va a 200 per hora i amb les pulsacions a dalt de tot no hi ha temps per reflexionar, sinó que s’han de prendre decisions en mil·lèsimes de segon. A la primera baixada, vaig primer, em tiro tot recte i al final del mur agafo la curva al límit; a la segona volta vaig seguint en Vendrell, que el tinc a pocs segons, faig exactament el mateix que a la primera baixada pero amb la diferència que just entrant a la curva em trobo dos esquiadors doblats i obro més la traçada per no “menjar-me’ls”; la velocitat i el material no em permeten girar suficient i me’n vaig directament contra la xarxa de protecció de la pista. Va ser una TROMPADA amb majúscules, no vaig perdre la consciència però només recordo la batalla que tenia amb mi mateix per respirar i suportar el dolor a tot el cos.
Sort en vaig tenir de la Xarxa de protecció, dels bombers, del servei mèdic de Núria, del cremallera que va fer un viatge per mi sol, de la gent del SEM que em van cuidar molt amb l’Ambulància... però sobretot als amics i la família, que en tot moment us vareu preocupar per estar al meu costat i ajudar-me a passar aquest mal tràngol i que fins i tot em vareu arrancar algun somriure tot i la situació. De veritat que em vareu ajudar molt i molt!! MIL GRÀCIES.
La feina ara només es meva, mirar endavant i recuperar-me el mes aviat possible.
Perdre’m els campionat del món d’Andorra es dur, molt dur, però veient el gran paper que estan fent els meus companys de selecció nomes puc dir que sou tots “INMENSOS”.
Força i honor.
RESULTATS DE LA CAIGUDA:
Anims Marc, segur que et recuperes aviat!!
ResponEliminaUna abraçada!