29 d’abril de 2010

PDG! Final de festa!

És per aquestes alçades de la temporada, quant a baix ja fa caloreta... quant la neu es transforma... quant les cames començen a semblar de fusta despres d'innumerables entrenaments i competicions... quant "sembla" que la temporada ja està matada i tot el peix ja està venut... És en aquests moments quant es més dificil no tirar la tovallola... És en aquests moments on s'ha de tirar de passio i orgull, de ganes de triumfar... És en aquests moments on un ha de saber apretar les dents i no deixar-se anar... perquè en aquests moments es quant tenir un objectiu clar et dona ales, i l'únic que t'importa es dirigir cada bri d'energia que et queda per aconseguir una meta... quant tens la convicció de que has fet tot el que has pogut, que t'hi has deixat la pell, que has fet els "deures", i que saps que el teus companys han fet el mateix... es llavors quant sents que hi ha una complicitat, un vincle ens uneix, i aixo encara ens fa més forts! Ara per davant només queda una travessa de més de sis hores entre pics i colls que posaran a prova els nostres límits. Les ganes de donar el millor d'un mateix fan que aquest cami passi volant i sense donar-te'n compte ja estiguis a la meta... Es allà on t'inunda un sentiment de satisfaccio i d'alegria, et sents realitzat en tots els sentits... I t'adones que el que hem aconseguit tots plegats es fruit de molt d'esforç i dedicacio... Es llavors quant reflecciones i comprens que res del que ha passat es per casualitat.

Gràcies Pinsi, Gràcies Kilian, Gràcies a l'equip tècnic, als amics, a la familia, a l'afició, a la gent que fa possible la carrera... per no deixar-me'n cap. Gràcies a TOTHOM!!


les nostres cares ho diuen tot...

Dit lo dit... us fare cinc cèntims de què es tracta aixo de la Patrouille des Glaciers. Juntaments amb la Mezzalama i la Pierra Menta forma part del trident de súperclàssiques de l'esqui de muntanya; tant per la seva història, com pels seus recorreguts, per l'aficció i per mil i una raóns que les fan tant especials!

En aquesta edicio, la prova era puntuable per la final Overall de la copa del món ISMF, pel que fa a l'equip format per la FEDME en Kilian Jornet, en Marc Pinsach i jo mateix que li feiem de gregaris ja que en Kilian sortia com a guanyador de la Copa del món individual i amb opcions encara per l'overall, que suma tambe les proves d'equips. Dons està clar! sumar tots els punts possibles!

Des del campionat d'espanya d'equips ja vam començar a posar en marxa la maquinària, preparant-nos especificament per aquesta prova ja que consta d'un recorregut llarg i exigent, amb 55 km i 4000m d+. Es realitza en equips de tres i s'ha d'anar part de la cursa encordats. Se surt a les tres de la matinada, corrent amb bambes ja que no hi ha neu des a la sortida. Enmig hi ha grans trams on s'ha d'anar remant en pas patinador... amb lo qual s'ha de ajustar la rutina a les possibles exigències de la cursa.

Amb el volum d'entrenament ja fet a casa marxem cap als alps a ultimar els preparatius, ens trobem els tres i amb el cotxe ens plantem a chamonix, pero abans passem per casa el gignoux, a que li tunegi la bota al Kilian per tal que no li molesti els seus maltrets maleols!

Començem fent alguns reconeixements sobre el traçat de la cursa i fem les primeres incursions en alçada per tal de aclimatar... per tal de relaxar-nos i gaudir d'una zona magnifica per esquiar i fer cuatremils ens dirigim a Saas-Fee, un petit zermatt, que amb els seus cotxes elèctrics i els seus telefèrics el fan un lloc ideal.

Després de pujar algun picatxu guapo i algunes pràctiques amb les cordes ens ajuntem amb el resto de l'equip: l'Oriol Duixans, l'Arnau Anguera, el Marc Fernandez i la Mireia Miro, que juntament amb el Putxi i el Carlo ens faran d'assistència, ja que en una carrera aixi, els preparatius son molt mes complexos. La bona feina feta en aquests àmbits ha sigut la clau de l'exit.

Arribats a Zermatt, lloc d'inici de la travessa, ja es respira un ambient immillorable, està tot volcat en la cursa, i el desplegament de l'exèrcit es dantesc. Després dels pertinents controls de material i els ultims detallets de la preparacio ja estem apunt per donar-ho tot.


A les 3h del mati ja estem apunt pes sortir. No hi ha nervis, només ganes de deixar-nos la pell.


Zermatt, els frontals, la Lluna plena, la nord del Cerví... un moment de somni.


No ens n'adonem i ja estem ficats en carrera, i de quina manera! arribant a shonbiel, ens espera la Mireia, ens diu que anem segons, una sorpresa ja que estic inmers en el meu món, som jo i el que il·lumina el meu frontal. A la Tete blanche el Pinsi emocionat no dona crèdit al que està visquent. Amb els primers rajos de llum arribem a Arolla volant sobre els esquis, es el punt intermig de la cursa, rebem de nou assistència, arranquem amunt cap a Riedmatten i ja es de dia, mils de persones que han sortit abans que nosaltres formen una prossessó dantesca. Pero entre la multitud divisem un equip en concret, son els italians que marxen en la segona posició, l'últim va un xic tocat, i nosaltres estem pujant igual que animals... de sobte sento un formigueig, es una pujada d'adrenalina! estem davant de l'oportunitat d'aconseguir algu molt i molt gran, "Vamos... de liarla Parda!". A dalt del coll les diferències son mínimes, i ara toca baixar a les "calderes d'en Pere Boteru", un corredor de pedra llisa i gel, seguit d'unes trinxeres de neu que t'arriben a les aixelles consequència del pas de mils d'esquiadors per un pas estret... de seguida esquis als peus i baixada infernal, grans banyeres de neu dura i passos obligats trinxadíssims del pas dels esquiadors, tota una gincana d'obstacles. Ens trobem en la presa de Dix, un flanqueig interminable, que posarà a prova la nostra destresa i resistència, es un dels punts més durs de la cursa, i on si no vas a l'idea o tens una petita crisis es perd un temps preciós... és en aquesta zona on una patrulla de veterans suissos formada pel campio del món individual del 2004 el Rico Elmer ens passen, juntament del Swiss team 2.


El coll de la rosablanche es l'escenari de les lluites més èpiques, degut a la seva duresa.


L'ambient a dalt és increible! el resso de la cridoria per les parets del corredor fan d'aspiradora i t'estiren cap amunt.


Quant a la barma encarem la mitica pujada a la Rosablanche estem emparellats amb dues patrulles on a cada una hi ha un antic guanyador d'aquesta prova. La lluita és aferrissada, ningu dona el braç a torçar, i a aquestes alçades l'exigència i la duresa de la la prova son inhumanes. Enmig d'anims passem la rosablanche en quarta posicio, ja només ens queda l'última dificultat, la pujada al coll de la Chaux, l'arribada és aprop, i la multitud de gent que s'amuntega als costats de la traça oferin-te menjar i beure i donan-te un suport incondicional fan que donis tot el que et queda. El final s'acosta, l'última baixada es molt i molt ràpida, sense donar-nos compte ja estem a l'asfalt de Verbier! hem lliurat una gran batalla, fins al final hem estat allà davant, lluitant per les places d'honor. Al final 4rts, aquesta medalla de fusta val el seu pes en Or!


Els darrers metres correm pels carrers de Verbier, mils de persones ens aclamen, ara si que estem al final del cami! la sensacio es indescriptible, PELL DE GALLINA.
Amb els ulls plens de llàgrimes creuem la linia d'arribada, no ens podem creure el que acabem de fer, intentem assimilar-ho, pero és impossible.

La temporada ha acabat! tots en teniem moltes ganes, l'any ha sigut molt dur en tots els sentits, i no el podiem acabar millor, firmant un resultat a lo gran, deixan't un bon gust de boca, que de ben segur serà un incentiu per començar amb força la següent!!








Ara una miqueta de Platja per assimilar-ho i lo següent Bicicleta i Running a tuti plen!

Salut i Pells! ai no... ara Pedals! jejeje.

19 d’abril de 2010

PREPARATIUS PER LA PDG


Aquests ultims dies han estat d'infart! començant per la setmana santa, ja se sap, a camprodon hi ha una gentada que fa por... i amb tantes coses a fer al dia li falten hores!! al mati entrenillo, dutxa i a quarts d'una al bar, pamtomates a tot tall! dinar amb un salt, a les 4:30 obrir la botiga i a vendre xubasqueros!! a les 8:30 tornem-hi al bar que ja m'esperen! buff... quant hem recollit sopar un xic, dutxeta i ben arrecladet cap als pubs hi falta gent!! (de dormir no cal que en parlem si de cas...) I aixo copiar pegar tots els dies del santissim pont!

A Madonna uns merescuts tres dies de "relax"...

Pero a la setmana seguent ja tenim en pinsi encigalat al màxim per fotre un parell d'entrenos com deu mana... el dimecres començem amb un entreno 100% patrulla, sortim corrent pel cami vell d'ulldeter amb els esquis i botes a l'esquena fins l'estacio, allà l'unic que hi ha es boira i fred... pero no ens arruguem i fotem tres pegues a Bastiments, en total 2900m de desnivell amb un temps de gossos. L'endema tornar-hi! el dia està millor,, pero no passa el mateix amb el cos... ja m'enteneu. Cauen 2300 de bona neu i bones pales! ...un dia de "descans" i dissabte tornar-hi! dia esplèndid, ens inventem una ruta de mil co**ons! cap a l'infern, comamitjana, freser i bastiments! 2400m d'esqui de muntanya en estat pur!






En resum, hem suat la cansalada de valent! una setmaneta amb 10000m de desnivell.

Els deures estan fets, les sensacions son molt bones, els ànims intàctes i la millor companyia per afronatr un repte d'aquesta alçada! Ara toca disfrutar, i de ben segur que tot surt be!Verbier ens espera!!

Salut i metrus!!

12 d’abril de 2010

WCI Madonna di Campiglio (ITA)

Estem a la recta final de la temporada i les oportunitats s’esgoten, es ara quant ens ho juguem tot a una carta. Despres de l’accident he fet mans i mànigues per no perdre pistonada, i he entrenat molt i molt dur per a recuperar la forma. Des del retorn a la competició les sensacions han estat molt bones, i els resultats acceptables, aixo sumat a que a final de temporada la gent ja arriba amb les forçes justes m’han colocat com a possible company d’equip en la PDG amb en Pinsi i en Kilian com a equip de la seleccio espanyola en la final de la copa del món... a la vista nomes quedava l’ultima carrera de copa del món individual on es decidiria entre el Miguel Caballero i jo.

Marxem cap a Madonna! Lloc conegut, allà em vaig destapar com a corredor internacional al 2007, vaig guanyar-hi la copa del món sub-23 i una 6èna posicio en la general! Quins bells records...



tot l'equip!

L’ambient i el lloc inmillorables, la cursa: tres pujades i tres baixades entre “canalinos” i faixes de roca dolomitica! Tot plegat 1950 m de desnivell positiu acumulat en cents de voltes maries i esglaons per canals! El premi pel guanyador... un Fiat panda! I els preciats punts de la copa del món, tot plegat fa que s’apleguin més de 400 corredors amb ganes de donar guerra!

“Tuto a posto! GO!” Només de sortir em dono compte de que encara estic un xic verd, el ritme frenètic de copa no es el tiki-taka que porto jo... pero no ens posem nerviosos i anem fent, mica en mica començo a remuntar posicions i en arribar a les primeres “zetes” ja em trobo com a peix a l’aigua. Començo a atrapar algun francès i algun suis, la cosa comença a pintar be! I ara ve el temut “canalino” de baixada... jejeje es la meva! Quatre salts i quatre derrapades i ja he guanyat cinc o sis posicions. Cada cop costa més guanyar posicions, pero jo vaig mantenint la progressio i ja començo a estar en un grupet de grans correrdors. Una ultima pujada acaba de marcar les diferències, tot i no tenir aigua en tota la cursa degut a que se m’ha congelat el tub del camelback aguanto be i esquibo la temuda pàjara després de 2h a revolucions màximes arribo a la 19ena posicio, no està malament pero lluny encara de les meves possibilitats.


La Mireia es va quedar a molt poc de la glòria... 2na a un minutet!


el petit Pinsi a l'estela del gran Perrier... qui tingués fotos aixi!


Kilian i Troillet ja comandant des d'un bon principi.


Jo començant a engegar la maquinària


Finalment la balança es decanta a favor meu, la responsabilitat de fer de gregari al Kilian per poder guanyar l’Overall de la copa del món ISMF es gran, pero aquestes dues setmanes que queden ens centrarem al 100% per preparar aquesta peculiar prova tant dura com complexa.


Salut i metrus!