21 de febrer de 2010

TROFEO INTERNAZIONALE DELL’ ETNA.


Si, ho heu llegit be... el volcà Etna a Sicília ha sigut l’ultima parada de la copa del món individual. El lloc per si sol em despertava molt d’interès, estem a una latitud molt baixa i pujem a un volcà de 3300m, tot feia pensar que seria un cap de setmana especial.

El dijous només aterrar a l’aeroport de Catània, una imatge espectacular, un volcà nevat s’aixeca directament del mar, l’estampa, immillorable. Baixem de l’avio, estem al tròpic!! La temperatura es de 22 graus!! Cotxe i cap a Nicolosi, del mar a la muntanya en 30 km. Res a veure amb lo vist fins ara.

Divendres, toca inspeccionar la zona. El terreny, curiós, tot son colades de lava i alguna illa de vegetació que s’ha salvat de les glopades. El relleu, molt monòton, tot te una pendent suau, i sense cap accident geogràfic, no es veuen ni rius ni torrents només roca suelta, impossible transitar-hi... no se sembla amb res a la garrotxa, que per donar-te compte que estàs sobre un volcà t’hi tens que fixar molt i molt. Ens posem els esquís i fa caloreta, sembla que estiguem al maig en ple febrer... la neu es de color marró i està primavera podrida. Fa un vent molt càlid, que a mesura que anem enfilant per la pendent del volcà es torna mes violent fins que arribem a un petit llom i de cop i volta es converteix en un huracà. Les boletes de gel m’aperdigonen el cul i per un moment dubto de si seré capaç de girar-me per tirar avall...

Abans de la cursa es respira un gran ambient... la gent està molt bolcada en la prova i sembla un event de gran volada amb una desfilada pel poble i tot.

El mati de la cursa és un caos, el vent no afluixa, i no saben que fer, la sortida es va aplaçant i les filtracions de possibles recorreguts se succeeixen, total, que ens posem a la sortida i ens diuen que han marcat un recorregut de quatre pujades, la mes llarga de 220m de desnivell i que no saben si farem una o dues voltes. Sortim molt espitosos, el ritme es agònic, i el ball de bastons que hi ha en els canvis es espectacular. Imagina`t son tant ràpides les transicions que no et dones compte de que passes de pujar a baixar i a tornar a pujar... una carrera realment boja! Al final han sigut 9 pujades, uns 1400 de desnivell amb correguda per asfalt incluïda.

Es la meva... amb un parell de canvis ja veig que soc un xic més murri que els que tinc pel voltant amb lo qual de mica en mica em vaig animant i anant llimant “segundillos” d’aquí i d’allà em vaig col·locant en posicions privilegiades.

Quant em trobava com a peix a l’aigua... pim pam puff! Esqui partit amb dos, només ha fet falta baixar ràpid per dins una vagüada apoyat a darrera i l’esqui no ha aguantat la presió... he intentat seguir lluitant però m’enfonsava tant pujant com baixant, no en neu pols sinó en una pasta que no semblava ni neu. Total que he acabat corrent per la carretera. La referència però ja la tinc, em movia entre les posicions 20 i 24, amb el Joan Albós, un austriac i un parell de suissos.

El Kilian Grandiós, amb un Manfred Reicheger que no l’ha deixat respirar i un Perrier 3r que està allà esperant saltar pels mundials, el Troillet 4rt i darrera un seguit de vells coneguts, entre ells en Miguel Caballero amb un meritori 14è lloc.

Uiuiui!!! Quin mundial que ens espera a Andorra... esta tot en un mocador!!

Aprofitant el diumenge lliure, hem pujat al volcà etna, una nova experiència, molt gratificant... ens hem ajuntat amb l’equip francès i hem fet els 1500m que hi ha des de la base de l’estacio fins al cim i baixar en 2h!! Cuasi no he tingut temps de fer fotos. Pero les que tinc proximament les penjare. Encara tinc el l’olor a ous podrits que fa el sofre al nas... ho haurem de fer passar amb unes birriquis per celebrar-ho.

Salut i fins aviat!!

16 de febrer de 2010

Campionat d'Espanya Individual i Clubs











Aquest diumenge ha tingut lloc la primera gran cita de la temporada d’esquí de muntanya. Per primer cop aquesta temporada ens ajuntem tots els efectius de l’equip amb l’única baixa d’en Toti, que no ha pogut venir i el trobarem molt a faltar
.

Objectiu? El tenim molt clar. Guanyar el campionat de clubs.

El dissabte arribem a formigal a mig dia, amb un fred que pela ens enfundem les noves equipacions. Igual que nens amb joguines noves enfilem pistes amunt, el xou està muntat, tot i que es carnaval no passem desapercebuts. Un escamot de tius color festuc (o també dit pistatxo) i blanc crida l’atenció de tal manera que mes d’un esquiador te problemes per mantenir-se a la pista... Jajaja era el començament d’un gran CAP DE SETMANA!!!

Diumenge al mati, com sempre, dues hores abans que arribi el primer esquiador a les pistes, nosaltres ja estem escalfant... mai mes ben dit, a -12C i aquell airillo matiner un s’espavila ràpid! A les 8:30 es donarà el tret de sortida, 280 corredors, entre ells tota la èlit nacional. Per davant, un recorregut de cinc pujades amb dos trams a peu i un desnivell de 1600 m positius. Tota una gincama de pujades i baixades curtes i moltes transicions, que ens posaran a tots a prova.

La carrera va anar així:

Domini absolut del Kilian Jornet i en Marc Pinsach, que des de la primera pujada van anar obrint forat, a l’arribada entraven ex-aequo. Tot darrera un Manu i un Miguel Caballero molt inspirats lluitaven per completar el podi, en cinquena posició d’inici a final en Javi Martin seguit pel primer integrant del club en Marc Solà, que amb aquest resultat s’assegurava la participació en els campionats del mon d’ Andorra. Després, un altre grup de corredors en una lluita aferrissada per tancar el “Top Ten”. l’Oscar roig 7è. 8è el Nostre Pau Costa que s’està consolidant com un grandíssim corredor. 9è un Veterà, l’Alfons Gaston, que mes que sumar anys sembla que els resti, a veure si l’any vinent està entre les nostres files. El Joan Maria Vendrell, que no va tenir un bon dia, però qui pogués quedar 10è tot i així... En Met 20è, reapareixent després de la lesió va fer un paper més que digne. El Pere Plana, que s’estrenava 44è, molt content de les sensacions que ha experimentat, i en Roger Reguant que només sortir, enmig de l’estampida sofreix una topada i amb una fixació trencada no pot continuar la carrera.

Pel que fa a la jovenalla, en Nil Cardona va dominar en categoria júnior. Ningú li va fer ombra! Una victòria així ratifica que mes que una promesa es ja una realitat, i que d’aquí a quatre dies serà un corredor a tenir molt em compte. El seu germà l’Oriol, tot i ser dels més jovenets de la seva categoria va aconseguir una meritòria quarta plaça en cadets, demostrant una gran qualitat de baixador, que va sorprendre molt a en Met en l’ultima baixada.

En Noies, destacar la victòria per golejada de la Mireia Miró, que va guanyar sobre la Gemma Arró 2ª i la Tina Bes 3ª amb una diferència de 19 minuts, que li va servir per entrar en la 16ª posició general.

Pel que fa al Campionat d’Espanya per equips, despres de tot hem quedat sub-campions! en categoria sènior hem dominat sense rivals, pero un Club alpino Madrileño amb molts corredors de categories inferiors ens han guanyat amb punts... Un altre serà.

Ha sigut un gran cap de setmana. No obstant, tambe s’ha de dir que en quant a organització i recorreguts, estem sota mínims, cada cop més s’està tirant de cronoescalades i s’estan perdent les grans curses clàssiques amb recorreguts com deu mana. Una llàstima veient el nivell i la volada que actualment està agafant l’esqui de muntanya a Catalunya. L’exemple a seguir serien l’Altitoy i la Vall Fosca.

Tot i això, a formigal ningú va aixecar el peu... símptoma de salut! Que duri...

Fotos de la cursa:


Salut i metros!!

8 de febrer de 2010

Challenge Luchon Haute Montagne

Una setmana més em toca agafar el cotxe i buscar-me la vida per trobar una cursa d’esquí de muntanya en condicions. El poble francès de Luchon, a l’alta Garona es on es disputava aquesta prova. Marxem el Gerard Torrats i jo (Marc Solà).

Una petita localitat anomenada Bourg d’Oueil era el lloc de sortida de la cursa, els cartells anunciaven una estació d’esquí. En arribar al lloc em sorprèn un poblet petit com abella, amb dos remuntadors de gasolina en uns prats entremig de les cases. Un barracó de fusta era el centre neuràlgic, feia les funcions de lloguer d’esquís, venda de forfaits i cafeteria, una màquina trepitja neus i dos canons de neu son tot lo que hi ha. El lloc, Esplèndid.

Tot pinta be. Ha nevat tota la nit, el recorregut 100 % fora pista (per collons... jejeje), m’esperen 1600 metres de desnivell amb 3 pujades i a mes estic a la sortida colze a colze amb els rivals amb els quals tinc comptes pendents... La motivació i l’adrenalina estan pels núvols.

A la primera pujada sem fa estrany estar al davant, primer dia aquest any que no em cauen els esquis a la sortida, sembla que per fi tenim el material en condicions. De seguida el wilfrid i Jo agafem la davantera “mano a mano” i amb un ritme endimoniat enfilem al grup que de seguida es comença a partir. Cada un juga les seves cartes, i durant la primera hora ens anem alternant el cap de la cursa. El francès no em deixa agafar aire, des d’un bon principi intenta deixar-me pujant, sap que a les baixades soc mes ràpid i no es pot permetre el luxe d’arribar a dalt amb mi. A l’ultima transició posem les pells i sortim junts, queda l’ultima pujada, 450 de desnivell mes una canal de 100m que fem a peu. El wilfrid puja molt fort, jo li aguanto el ritme fins arribar a la canal, el tinc a uns 20”, però quan em poso a caminar, de cop i volta, se’m fonen els ploms.... he sortit sense aigua (sembla mentida que faci 8 anys que competeixo...), la deshidratació i una calor inesperada em passen factura. Arribem a dalt jo i la “pàjara” i sense miraments ens llancem avall a la caça del primer, faig alguna volada en algun canvi de rasant i algun viratge in extremis pel mig dels arbres però no es suficient. A la meta en wilfrid encara esbufega, fa pocs segons que ha arribat. Tercer arriba el Mathieu Peyet, un aborigen de la zona (la cursa l’organitza el seu pare), corre a casa li ha donat ales i ens ha estat apretant tota l’estona.

Ha faltat molt poc per rematar la feina. Volta als entrenaments i a esperar a la pròxima.

Resultats:

1.- Wilfrid Jumere 1:36:13 2.- Marc Solà 1:37:12 3.- Mathieu Peyet 1:39:30 4.- Armand Jesus 1:41:19 5.- Alfons Gaston 1:43:38 6.- Dani Terrisse 1:46:38 7.- Gerard Torrats 1:55:18 8.- Jordi Prats 1:57:18 9.- Tina Bes 1:57:21 10.- Carlos Imirizaldu 1:57:38

1.- Tina Bes 1:57:21 2.- Bernardette Penhard 2:10:33 3.- Marta Riba 2:14:40 4.- Pilar Quesada 2:31:16 5.- Claudia Ramos 2:44:35