Si, ho heu llegit be... el volcà Etna a Sicília ha sigut l’ultima parada de la copa del món individual. El lloc per si sol em despertava molt d’interès, estem a una latitud molt baixa i pujem a un volcà de 3300m, tot feia pensar que seria un cap de setmana especial.
El dijous només aterrar a l’aeroport de Catània, una imatge espectacular, un volcà nevat s’aixeca directament del mar, l’estampa, immillorable. Baixem de l’avio, estem al tròpic!! La temperatura es de 22 graus!! Cotxe i cap a Nicolosi, del mar a la muntanya en 30 km. Res a veure amb lo vist fins ara.
Divendres, toca inspeccionar la zona. El terreny, curiós, tot son colades de lava i alguna illa de vegetació que s’ha salvat de les glopades. El relleu, molt monòton, tot te una pendent suau, i sense cap accident geogràfic, no es veuen ni rius ni torrents només roca suelta, impossible transitar-hi... no se sembla amb res a la garrotxa, que per donar-te compte que estàs sobre un volcà t’hi tens que fixar molt i molt. Ens posem els esquís i fa caloreta, sembla que estiguem al maig en ple febrer... la neu es de color marró i està primavera podrida. Fa un vent molt càlid, que a mesura que anem enfilant per la pendent del volcà es torna mes violent fins que arribem a un petit llom i de cop i volta es converteix en un huracà. Les boletes de gel m’aperdigonen el cul i per un moment dubto de si seré capaç de girar-me per tirar avall...
Abans de la cursa es respira un gran ambient... la gent està molt bolcada en la prova i sembla un event de gran volada amb una desfilada pel poble i tot.
El mati de la cursa és un caos, el vent no afluixa, i no saben que fer, la sortida es va aplaçant i les filtracions de possibles recorreguts se succeeixen, total, que ens posem a la sortida i ens diuen que han marcat un recorregut de quatre pujades, la mes llarga de 220m de desnivell i que no saben si farem una o dues voltes. Sortim molt espitosos, el ritme es agònic, i el ball de bastons que hi ha en els canvis es espectacular. Imagina`t son tant ràpides les transicions que no et dones compte de que passes de pujar a baixar i a tornar a pujar... una carrera realment boja! Al final han sigut 9 pujades, uns 1400 de desnivell amb correguda per asfalt incluïda.
Es la meva... amb un parell de canvis ja veig que soc un xic més murri que els que tinc pel voltant amb lo qual de mica en mica em vaig animant i anant llimant “segundillos” d’aquí i d’allà em vaig col·locant en posicions privilegiades.
Quant em trobava com a peix a l’aigua... pim pam puff! Esqui partit amb dos, només ha fet falta baixar ràpid per dins una vagüada apoyat a darrera i l’esqui no ha aguantat la presió... he intentat seguir lluitant però m’enfonsava tant pujant com baixant, no en neu pols sinó en una pasta que no semblava ni neu. Total que he acabat corrent per la carretera. La referència però ja la tinc, em movia entre les posicions 20 i 24, amb el Joan Albós, un austriac i un parell de suissos.
El Kilian Grandiós, amb un Manfred Reicheger que no l’ha deixat respirar i un Perrier 3r que està allà esperant saltar pels mundials, el Troillet 4rt i darrera un seguit de vells coneguts, entre ells en Miguel Caballero amb un meritori 14è lloc.
Uiuiui!!! Quin mundial que ens espera a Andorra... esta tot en un mocador!!
Aprofitant el diumenge lliure, hem pujat al volcà etna, una nova experiència, molt gratificant... ens hem ajuntat amb l’equip francès i hem fet els 1500m que hi ha des de la base de l’estacio fins al cim i baixar en 2h!! Cuasi no he tingut temps de fer fotos. Pero les que tinc proximament les penjare. Encara tinc el l’olor a ous podrits que fa el sofre al nas... ho haurem de fer passar amb unes birriquis per celebrar-ho.
Salut i fins aviat!!
Poma, estas molt gafat amb el material, ojala el poguessis estrenar a cada cursa.
ResponElimina