És per aquestes alçades de la temporada, quant a baix ja fa caloreta... quant la neu es transforma... quant les cames començen a semblar de fusta despres d'innumerables entrenaments i competicions... quant "sembla" que la temporada ja està matada i tot el peix ja està venut... És en aquests moments quant es més dificil no tirar la tovallola... És en aquests moments on s'ha de tirar de passio i orgull, de ganes de triumfar... És en aquests moments on un ha de saber apretar les dents i no deixar-se anar... perquè en aquests moments es quant tenir un objectiu clar et dona ales, i l'únic que t'importa es dirigir cada bri d'energia que et queda per aconseguir una meta... quant tens la convicció de que has fet tot el que has pogut, que t'hi has deixat la pell, que has fet els "deures", i que saps que el teus companys han fet el mateix... es llavors quant sents que hi ha una complicitat, un vincle ens uneix, i aixo encara ens fa més forts! Ara per davant només queda una travessa de més de sis hores entre pics i colls que posaran a prova els nostres límits. Les ganes de donar el millor d'un mateix fan que aquest cami passi volant i sense donar-te'n compte ja estiguis a la meta... Es allà on t'inunda un sentiment de satisfaccio i d'alegria, et sents realitzat en tots els sentits... I t'adones que el que hem aconseguit tots plegats es fruit de molt d'esforç i dedicacio... Es llavors quant reflecciones i comprens que res del que ha passat es per casualitat.
Gràcies Pinsi, Gràcies Kilian, Gràcies a l'equip tècnic, als amics, a la familia, a l'afició, a la gent que fa possible la carrera... per no deixar-me'n cap. Gràcies a TOTHOM!!
les nostres cares ho diuen tot...
Dit lo dit... us fare cinc cèntims de què es tracta aixo de la Patrouille des Glaciers. Juntaments amb la Mezzalama i la Pierra Menta forma part del trident de súperclàssiques de l'esqui de muntanya; tant per la seva història, com pels seus recorreguts, per l'aficció i per mil i una raóns que les fan tant especials!
En aquesta edicio, la prova era puntuable per la final Overall de la copa del món ISMF, pel que fa a l'equip format per la FEDME en Kilian Jornet, en Marc Pinsach i jo mateix que li feiem de gregaris ja que en Kilian sortia com a guanyador de la Copa del món individual i amb opcions encara per l'overall, que suma tambe les proves d'equips. Dons està clar! sumar tots els punts possibles!
Des del campionat d'espanya d'equips ja vam començar a posar en marxa la maquinària, preparant-nos especificament per aquesta prova ja que consta d'un recorregut llarg i exigent, amb 55 km i 4000m d+. Es realitza en equips de tres i s'ha d'anar part de la cursa encordats. Se surt a les tres de la matinada, corrent amb bambes ja que no hi ha neu des a la sortida. Enmig hi ha grans trams on s'ha d'anar remant en pas patinador... amb lo qual s'ha de ajustar la rutina a les possibles exigències de la cursa.
Amb el volum d'entrenament ja fet a casa marxem cap als alps a ultimar els preparatius, ens trobem els tres i amb el cotxe ens plantem a chamonix, pero abans passem per casa el gignoux, a que li tunegi la bota al Kilian per tal que no li molesti els seus maltrets maleols!
Començem fent alguns reconeixements sobre el traçat de la cursa i fem les primeres incursions en alçada per tal de aclimatar... per tal de relaxar-nos i gaudir d'una zona magnifica per esquiar i fer cuatremils ens dirigim a Saas-Fee, un petit zermatt, que amb els seus cotxes elèctrics i els seus telefèrics el fan un lloc ideal.
Després de pujar algun picatxu guapo i algunes pràctiques amb les cordes ens ajuntem amb el resto de l'equip: l'Oriol Duixans, l'Arnau Anguera, el Marc Fernandez i la Mireia Miro, que juntament amb el Putxi i el Carlo ens faran d'assistència, ja que en una carrera aixi, els preparatius son molt mes complexos. La bona feina feta en aquests àmbits ha sigut la clau de l'exit.
Arribats a Zermatt, lloc d'inici de la travessa, ja es respira un ambient immillorable, està tot volcat en la cursa, i el desplegament de l'exèrcit es dantesc. Després dels pertinents controls de material i els ultims detallets de la preparacio ja estem apunt per donar-ho tot.
A les 3h del mati ja estem apunt pes sortir. No hi ha nervis, només ganes de deixar-nos la pell.
Zermatt, els frontals, la Lluna plena, la nord del Cerví... un moment de somni.
No ens n'adonem i ja estem ficats en carrera, i de quina manera! arribant a shonbiel, ens espera la Mireia, ens diu que anem segons, una sorpresa ja que estic inmers en el meu món, som jo i el que il·lumina el meu frontal. A la Tete blanche el Pinsi emocionat no dona crèdit al que està visquent. Amb els primers rajos de llum arribem a Arolla volant sobre els esquis, es el punt intermig de la cursa, rebem de nou assistència, arranquem amunt cap a Riedmatten i ja es de dia, mils de persones que han sortit abans que nosaltres formen una prossessó dantesca. Pero entre la multitud divisem un equip en concret, son els italians que marxen en la segona posició, l'últim va un xic tocat, i nosaltres estem pujant igual que animals... de sobte sento un formigueig, es una pujada d'adrenalina! estem davant de l'oportunitat d'aconseguir algu molt i molt gran, "Vamos... de liarla Parda!". A dalt del coll les diferències son mínimes, i ara toca baixar a les "calderes d'en Pere Boteru", un corredor de pedra llisa i gel, seguit d'unes trinxeres de neu que t'arriben a les aixelles consequència del pas de mils d'esquiadors per un pas estret... de seguida esquis als peus i baixada infernal, grans banyeres de neu dura i passos obligats trinxadíssims del pas dels esquiadors, tota una gincana d'obstacles. Ens trobem en la presa de Dix, un flanqueig interminable, que posarà a prova la nostra destresa i resistència, es un dels punts més durs de la cursa, i on si no vas a l'idea o tens una petita crisis es perd un temps preciós... és en aquesta zona on una patrulla de veterans suissos formada pel campio del món individual del 2004 el Rico Elmer ens passen, juntament del Swiss team 2.
El coll de la rosablanche es l'escenari de les lluites més èpiques, degut a la seva duresa.
L'ambient a dalt és increible! el resso de la cridoria per les parets del corredor fan d'aspiradora i t'estiren cap amunt.
Quant a la barma encarem la mitica pujada a la Rosablanche estem emparellats amb dues patrulles on a cada una hi ha un antic guanyador d'aquesta prova. La lluita és aferrissada, ningu dona el braç a torçar, i a aquestes alçades l'exigència i la duresa de la la prova son inhumanes. Enmig d'anims passem la rosablanche en quarta posicio, ja només ens queda l'última dificultat, la pujada al coll de la Chaux, l'arribada és aprop, i la multitud de gent que s'amuntega als costats de la traça oferin-te menjar i beure i donan-te un suport incondicional fan que donis tot el que et queda. El final s'acosta, l'última baixada es molt i molt ràpida, sense donar-nos compte ja estem a l'asfalt de Verbier! hem lliurat una gran batalla, fins al final hem estat allà davant, lluitant per les places d'honor. Al final 4rts, aquesta medalla de fusta val el seu pes en Or!
Els darrers metres correm pels carrers de Verbier, mils de persones ens aclamen, ara si que estem al final del cami! la sensacio es indescriptible, PELL DE GALLINA. Amb els ulls plens de llàgrimes creuem la linia d'arribada, no ens podem creure el que acabem de fer, intentem assimilar-ho, pero és impossible.
La temporada ha acabat! tots en teniem moltes ganes, l'any ha sigut molt dur en tots els sentits, i no el podiem acabar millor, firmant un resultat a lo gran, deixan't un bon gust de boca, que de ben segur serà un incentiu per començar amb força la següent!!
Ara una miqueta de Platja per assimilar-ho i lo següent Bicicleta i Running a tuti plen!
Salut i Pells! ai no... ara Pedals! jejeje.
Al xalet ja m’esperen dos bons companys de fatigues, en Jordi Serra alies “Serrutxo” i l’Edu Baro. Fa un xic de vent, però la temperatura es agradable, la neu està dureta i ràpida i no haurem d’obrir traça. Les condicions son perfectes, ara ens toca a nosaltres disparar i no fallar.
